La Paret del Riu Lacó és un espadat discret, que no gosa fer fresa però posseeix l’atractiu d’allò que s’intueix contundent. El pany retalla una “v” calcària contra els boscos que l’envolten esdevenint una estampa de bellesa immòtica.
L‘escalada d’arestes és una de les més paradigmàtiques de l’univers Montserratí; escalades no del tot verticals, on conta més el gest que la força i l’exposició acostuma a ser-hi present amb més o menys intensitat. La majoria són encarades a migdia, modestes i popularment conegudes com Arestes Brucs. Però que siguin modestes no és sinònim…
Vist des del sud el Serrat de l’Albarda es presenta com una gran proa pètria que s’eleva arrogant per damunt el Clot de la Sajolida. El seu rocam és en general excel·lent i les vies que alberga d’una bellesa indiscutible. Al Vessant est del Serrat hi trobem l’Agulla del Mail, una gran llastra adossada que…
Via de tall clàssic, l’Aventafocs pren com excusa la llaminera llastra del primer llarg per buscar el terreny més lògic fins al cim del Puro esdevenint una mena de variant d’entrada de la clàssica Jopuma. Semi-equipada és una molt bona alternativa a la clàssica Directa i per descomptat a tota l’estesa de parabolts que l’envolten.
A la Gorra Frígia, paradigma dels excessos del trepant, encara hi trobem alguna línia amb sentit. La Rebombori n’és un bon exemple, de dificultat molt moderada, sap trobar el camí més lògic per arribar al cim sense abusar de les expansions, que hi són allà on toquen. És sens dubte una via del tot recomanable…
Malgrat ser una escalada ben senzilla, la Cresta de la Coma de Gelis bé val una visita, encara que només sigui per gaudir de les exclusives vistes sobre les parets principals de Sant Llorenç.
A l’esquerra de la clàssica Torras-Nubiola trobem aquest modest itinerari que aprofita hàbilment el bon rocam d’aquesta banda de la gran llastra de Sant Jeroni. Una primera tirada en placa engrescadora sobre roca de qualitat, mantinguda i perfectament equipada són motiu suficient per tenir-la en compte. Ideal per arrodonir la jornada.
Verticalitat, roca variable i bona ombra per quan la calor apreta són algunes de les característiques que tenen la majoria de vies dels Flautats. La Bizcochos, n’és un bon exemple; la roca en general és acceptable (tot i que ens hem quedat amb algun cantell a la mà) i les dificultats no gaire elevades. Sens…
Anterior a l’Anglada-Guillamon la GAM és menys acrobàtica, més lògica i amb trams força aeris. Aprofita els punts dèbils de l’Agulla per guanyar-la a cop d’expansió, moltes d’aquestes encara originals o quasi. Prou ràpida, esdevé una bona opció per un matí a l’ombra o una tarda al sol.
Amagada rere els arbres de la Canal de les Bessones, la Carnavalada ofereix una agradable aresta Brucs. Rampa que mai acaba de trempar, trobem el pas menys fàcil a l’hora de superar la bola somital, guanyant-la amb un lògic flanqueig a dretes cercant el punt dèbil.
Quan pensem en Vilanova de seguida ve al cap la Roca dels Arcs, el Pilar del Segre o la Roca Alta. No obstant si rasquem una mica també trobarem alguna via prou interessant malgrat no estigui a cap de les parets amb més solera.
Situada tot just a la dreta de la Llastra per on discorre la Nubiola-Torras, l’Esperó del Migdia ofereix dos llargues tirades sobre roca de qualitat.
Amb un nom més que escaient el Projectil tanca el Serrat de les Barretines vers el nord. Agulla poc transitada però amb força ambient quan l’escalem, esdevé un dels millors miradors del Cavall, amb un cimall que convida a estar-nos-hi una estona, contemplant.
La Pell de Serp és una de les darreres vies oberts al Montroig. Una proposta per guanyar el cim de la Pala dels Pelats amb el mínim us de material fix. L’itinerari 100% lògic, avança pel punt més feble alhora que permet una bona auto-protecció. Amb uns bons primers tres llargs la via perd empenta…
Divertida via de concepció esportiva, aprofita l’exel·lent roca del vessant est del Sentinella. Hi destaca per bonica la tercera tirada. Equipada per no patir ni mica ni gens, només cal un bon grapat de cintes per repetir-la.
Per a la majoria d’escaladors la UME 40 Aniversari serà una via agradable, sobre roca bona, perfectament equipada amb parabolts i ràpida de fer… Una ganga. Ara, si rasquem una mica i no ens quedem només amb l’equipament full equip trobarem alguna pega que bé mereixen una mínima reflexió. I és que el darrer llarg…
A pesar de que la idiosincràsia de l’escalada d’Agulles la conformen les plaques hi trobem un parell de xemeneies ben assequibles que donen una mica de varietat. La més recorreguda és la preciosa Torras Homet de l’Esquelet, paradigma d’aquest estil malgrat la seva brevetat.
Paradigma de senzillesa, la Màquina de Tren demana al grimpaire saber fruir d’allò subtil, dels petits detalls d’una escalada fàcil però bella. I al final estar disposats a deixar passar el temps en la contemplació d’un punt de vista d’Agulles que només podrem gaudir des d’aquest discret roc.
Un dels molts eixos imaginaris que tracen rocs i agulles és aquell que comença pel Cap de Guerrer i acaba amb la Boteruda. Resulta un exercici del tot recomanable anar-hi empalmant itineraris, fins arribar al capdamunt d’Agulles i acabar el jorn abocant-nos a l’abisme de la cara nord. Amb la Dipankara podem tancar aquest recorregut,…
La Reina i la Corona de la Reina romanen discretes en un segon terme, empetitides per les seves il·lustres veïnes, formant coll al sud amb la Bola de la Partió i al nord amb la Boteruda del Gra. Aquestes dues petites roques tenen, com totes les del voltant, la seva Aresta Brucs.
Hi ha vies que, malgrat la seva lògica mai seran populars, la Destroyer n’és un clar exemple. Itinerari ben trobat, va a buscar descaradament la fissura del mur superior passant de puntetes per un terreny que no sempre és tot el noble que hom voldria. Escalada sense embuts ni manies, només això.
La Montse Pueyo segueix la lògica que marca el diedre que domina el sector, fent marrades quan aquest es torna impracticable, per brut o per difícil, seguint així, els cànons clàssics de cercar sempre el camí més evident. Menció especial per la cinquena tirada, una placa de franges absolutament agraïda, un gaudi pel sentits. En…
La Trending Topic, juntament amb la Happy Crack i la Krak Tak conformen l’oferta d’aquesta agulla situada a la banda més occidental del Montroig. La via consta de tres llargs de corda, amb un darrer especialment bonic.
Les agulles de Camarasa tenen un bon grapat de vies de tall més o menys clàssic, que aprofitant els sistemes fissurats, s’enfilen per les quatre bandes. La Rupi-Garreta és una més d’aquestes vies, potser no la més reeixida, però prou interessant per anar-hi a treure el nas i gaudir de l’escalada agraïda que ens regala…
La Jaume Casellas es troba a l’extrem oest del Tossal de la Feixa aprofitant una curiositat geològica que dóna com a resultat un itinerari singular, meitat conglomerat, meitat calcari. De grau moderat, la via es troba pràcticament equipada i esdevé un bon terreny de joc per iniciar-se en vies clàssiques, on orientar-se per la paret…
A voltes el nom diu molt sobre la via i aquest no és gaire engrescador. No obstant com som curiosos de mena i el premi és pujar al cim del Ninet d’Agulles hi anem a treure el nas… I ens enduem una agradable sorpresa.
Interessant escalada muntada per dalt pel gaudi del personal. Variada i amb trams sorprenents, com el diedre del primer llarg (que roba de la clàssica Lo Marín) o l’acrobàtic sostre del segon. Amb bona ombra pel matí i força ràpida d’enllestir és una opció a tenir en conte quan cerquem la fresca. Per repetir-la només…
A cavall entre el Sant Benet més lluminós i la contundència de les parets nord Els Flautats resten desafiants esperant la visita de l’escalador àvid de llocs poc transitats. Agulles i bretxes s’ordenen de nord a sud formant un dels conjunts de roques més emblemàtics de Montserrat i alhora menys recorreguts. Els itineraris hi són,…